La participació en "Les municipals"

L’article que avui us presento és un article ja publicat anteriorment però donat que som just a un dia de les eleccions municipals hi trobat adient tornar a publicar aquesta reflexió.

Crec que tots hem de reflexionar respecte als índex de participació en la vida democràtica, sí, es tracta d’això, de la participació en la vida democràtica d’un país, en aquest cas d’un poble. La democràcia es sustenta en el ciutadà, en la participació activa del ciutadà per escollir el seus representants (democràcia representativa) i en la participació social entre eleccions (democràcia participativa), si aquesta participació falla, comença a fallar la democràcia o millor dit la democràcia s’enfebleix.

Culpables, tots, el polítics pot ser per que cal que s’apropin més a les demandes concretes i reals del ciutadà, que aquest sigui escoltat de manera més directa. Però també pot ser que el ciutadà caigui en la temptació de refugiar-se en aquest individualisme que caracteritza masses vegades la nostra societat. I si malauradament es donen les dues circumstàncies negatives alhora, es quan la distància entre uns i altres es converteix en insalvable. Per tant cal que tots plegats i pensem, ens hi juguem el nostre futur i el dels nostres fills, una democràcia dèbil permet l’entrada a la vida política de postures extremes, donada l’abstenció de la majoria.

“Les municipals”, és aquella expressió que s’utilitza normalment per referir-nos a les eleccions municipals, en aquest cas molt properes, el 27 de maig del 2007. A Sant Quirze es dona una paradoxa, encara que no només al nostre poble, a “les municipals” el resultat de l’abstenció és molt superior que el de les autonòmiques i el de les estatals. Parlo de paradoxa per que és precisament des de l’acció municipal a on és generen molta part del serveis que “ens tocaran la pell”, com la neteja, el manteniment de la via pública, el transport, els serveis esportius, culturals, socials, la gestió urbanística, la creació d’espais i racons per l’esbarjo, la política de joventut, etc. Cal desfer la paradoxa, cal i és necessària la implicació de tots el veïns i veïnes en triar la opció política que gestionarà durant 4 anys la vida del nostre municipi, tots plegats en primer lloc som ciutadans i cal que tots ens impliquen per tenir un Sant Quirze millor.

El nostre mediambient, el de tots

En els últims anys la nostra societat ha anat prenent consciència dels problemes mediambientals. Activitats humanes i serveis públics tradicionals són avui considerats des d’una perspectiva mediambiental. Aquesta conscienciació ha vingut determinada principalment pels efectes que sobre l’entorn en general, tant el natural com l’urbà, ha provocat un determinat desenvolupament. A mesura que el nostre benestar general s’incrementava aquests efectes han anat progressivament quedant més palesos: majors índexs de contaminació atmosfèrica, de sorolls, rius bruts, abocaments incontrolats, etc. Amb l’actual model de desenvolupament i amb l’actual consum del nostre patrimoni i recursos, el futur de les noves generacions es veu hipotecat.

Davant aquest context, la política ambiental del PSC assumeix els principis mediambientals com a essencials, fent que el valor ambiental impregni de forma horitzontal el conjunt de les polítiques.

Des d’aquest punt de vista, entenc que cal incidir en quatre grans línies:

1.-Tenir un àmbit urbà sostenible com a garantía del nostre entorn natural.

2.-Crear eines de gestió i urbanístiques per protegir l’entorn natural.

3.-Gestió racional i integral dels recursos i energies de consum públic.

4.-Buscar la corresponsabilitat social en la sostenibilitat.

L'Educació, un dret de ciutadania

L’educació pública i de qualitat, ha estat sempre una de les nostres prioritats. Defensem una definició d’educació com a dret de ciutadania, un dret desenvolupat al llarg de tota la vida i que és cabdal en el desenvolupament humà, cultural i social.

Cal partir d’una consideració àmplia del fet educatiu. L’educació no és un patrimoni exclusiu de l’escola. Darrerament, l’escola ha hagut de fer front a noves situacions, com l'elevat fracàs escolar, l'augment de comportaments d'assetjament escolar, la violència, etc.

La resposta als nous reptes requereix de la implicació directa i activa del conjunt d'agents socials i educatius. Cal posar de relleu que el principal paper educatiu el té la família, i en aquest sentit, cal facilitar als pares i mares espais i instruments que els permetin exercir aquesta responsabilitat.

També el territori és un agent educatiu per ell mateix, que genera sinergies entre els àmbits de socialització (escola, famílies, entitats, empreses, etc.). Sota aquest visió s’han d’articular les polítiques educatives municipals, inserint-se en l’escola, en la comunitat educativa, en els agents econòmics i en les xarxes socials.

L'escola bressol pública

Donada la importància que els primers anys de vida tenen per al desenvolupament intel·lectual i relacional dels infants, i degut als canvis introduïts en el mercat laboral la demanda de places d’escola bressol no ha fet més que augmentar.

Avui les famílies fan front a importants dificultats per conciliar la vida laboral i la cura dels fills/es, en un context en que els dos membres de la família, o bàsicament la mare sense parella, mantenen l’activitat laboral. Aquestes dificultats augmenten quan la família extensa (fonamentalment els avis i àvies) no pot donar suport en la cura dels infants.

Cal partir de la constatació que l’educació dels infants de 0 a 3 anys és una responsabilitat compartida per les famílies, els professionals de l’educació, els agents socials i les administracions.

Cal per tant que el conjunt d’administracions (Ajuntament i Generalitat) continuem treballant per garantir l’accés dels infants a l’educació de 0 a 3 anys a una educació pública i de qualitat, i ho farem guiats tant per raons educatives com per facilitar la conciliació.

Civisme, un compromís col.lectiu

Més de vint-i-cinc anys de governs locals democràtics han permès crear una nova relació entre el ciutadà i els pobles i ciutats. Quines estratègies han d’aplicar els municipis per enfortir el vincle cívic entre ciutadans i les seves poblacions?

La resposta a la pregunta és fonamental, especialment en aquells municipis, com el nostre, on es donen les condicions per que el vincle cívic i el sentiment de pertinença no estigui consolidat.

La relació entre les persones és molt important, però també és bàsica la relació entre la persona i el nostre poble. Volem projectar un model de poble feta a la mida de les persones.

El principal patrimoni de la nostra població és la seva gent. Gent diversa, amb interessos diferents i amb ideals, de vegades, confrontats. És molt important fomentar els valors de la convivència ciutadana i de la pedagogia en la resolució de conflictes:

1.-La convivència i la seguretat no es poden pensar desvinculades del respecte i el civisme.

2.-L’educació estableix els fonaments dels valors democràtics i de convivència. Els primers escenaris educadors són la família i l’escola, i han de cooperar amb els ajuntaments.

3.-Cal enfortir el sentit de corresponsabilitat de tots els agents socials en favor de la convivència i el civisme.

4.-Cal desplegar campanyes de comunicació per difondre els valors de la convivència i el civisme.

5.-Crearem la figura dels agents cívics per la resolució i mediació en els conflictes de la quotidianitat .

L'habitatge protegit a Sant Quirze

A mitjans dels anys ’90 els preus de l’habitatge iniciaren un accelerat creixement, aquest fet i la falta d’actuació de les administracions competents ens ha portat a una situació en la qual els grups de població menys afavorits, (joves, nouvinguts, famílies de rendes modestes), tenen dificultats per accedir a un habitatge digne.

El món local no disposa de competències ni recursos en matèria d’habitatge, més enllà de les corresponents al planejament i la gestió urbanística . No obstant això els municipis han promogut habitatge assequible, però no és suficient.

A la manca d’habitatges protegits hem d’afegir un procés de degradació del parc d'habitatges més antic, aparició de problemes d'accessibilitat (particularment on viu gent gran).

També existeix la necessitat d’augmentar la bossa d’habitatges de lloguer assequible amb el protagonisme dels ajuntaments, reforçant les seves competències, i gestionant les bosses públiques de lloguer.

Tot això comporta que a Sant Quirze cal fer un gran esforç per triplicar aquests propers quatre anys la quantitat de pisos de protecció posats a disposició del nostres ciutadans, ja siguin de lloguer o de compra i dirigits als col·lectius de:

1.-joves.
2.-pisos tutelats per a la gent gran en situació de dependència.
3.-habitatges adaptats i accessibles per a les persones amb discapacitat física, psíquica o sensorial.
4.-habitatges per a nous models de famílies (monoparentals).

La seguretat avui

La seguretat ha esdevingut una de les principals exigències de la ciutadania. La visió majoritària sobre què vol dir “seguretat” no la restringeix als fets delictius sinó que la considera un concepte ampli que comprèn el gaudi de tot allò que condicona el nostre benestar.

Garantir la seguretat ciutadana és un objectiu prioritari. Cap ciutadà ni ciutadana, sigui quina sigui la seva situació, ha de quedar privat del dret a estar i sentir-se segur.

La prevenció ha de ser un element bàsic en la nostra política local de seguretat. Hem d’actuar contundentment contra els petits delictes i els actes incívics que generen un fort sentiment d’inseguretat i desordre.

Pel que fa a la seguretat viària, cal efectuar accions educatives en aquest àmbit per tal de fomentar els valors i les bones pràctiques entre la ciutadania.

Algunes de les propostes que cal aplicar son:

-Coordinació. Fer efectiva la coordinació dels cossos policials que actuen a la ciutat.

-Policia de barri. Un model de seguretat que inclogui la presència d’unitats policials als barris de les ciutats, així com un temps de resposta màxim.

-Transversalitat. Per millorar la seguretat cal que les polítiques educatives, socials, de promoció econòmica, de mobilitat, urbanístiques, etc, estiguin degudament coordinades amb les polítiques de seguretat.

-Junta Local de Seguretat, presidida per l’Alcalde, per coordinar tots els processos de diagnosi, prevenció i actuació en matèria de seguretat.

-Plans locals de seguretat, com a eines per a la prevenció integral dels actes delictius, i d’altra banda, com a eines que permeten la participació ciutadana.

Trobada a Les Fonts i Parc de Les Morisques

El passat diumenge dia 13 vam poder compartir novament amb els veïns i veïnes de Les Fonts i amb els que també van passar per la nostra paradeta situada al parc de les Morisques, les inquietuds de tots plegats davant les imminents eleccions municipals del proper dia 27 de maig.

Agrair a les moltes persones que es van apropar l’interès mostrat, així com les seves consideracions i reflexions per fer entre tots aquest Sant Quirze millor que tots desitgem d’una vegada per totes.
Gràcies.

Serveis socials i dependència

Els serveis socials són un dels pilars del nostre model de benestar i contribueixen d’una manera cabdal a la construcció d’una societat més inclusiva, justa i cohesionada.

Ha estat a l’àmbit local, moltes vegades amb la col·laboració d’entitats i associacions sense finalitat de lucre, on s’han anat consolidant uns serveis socials cada vegada més sòlids, més eficaços i més propers.

Progressivament la concepció dels serveis socials ha evolucionat d’una visió assistencialista cap a una concepció universalista, és a dir, adreçada a tothom. En aquesta línea, cal reconeixer el dret d’accés als serveis socials per a totes les persones com un dret de ciutadania i es concretar les prestacions de la xarxa pública de serveis socials.

Per altre banda l’atenció de les persones mancades d’autonomia personal representa un repte social d’enorme magnitud. La cura d’aquestes persones ha estat històricament assumida, gairebé en solitari, per les famílies, i majoritàriament per les dones.

Des de l’àmbit municipal celebrem la recent aprovació de la “Llei de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència” per part del govern de l’Estat. El calendari d’execució d’aquesta Llei preveu garantir l’atenció de les persones amb dependències més greus aquest mateix any 2007, fins a arribar l’any 2015 a donar cobertura a les persones amb dependències més lleus.

La joventut i l'impuls municipal

Un dels objectius de les polítiques de joventut és precisament la socialització dels i les joves per a una ciutadania activa. Les escoles contribueixen de forma decisiva però són especialment els govern locals els que millor poden ajudar a construir ciutadania entre els i les joves.

Les polítiques de joventut han de ser:

Integrals: que abastin el conjunt d’aspectes que afecten aquest sector de la població.

Transversals: les polítiques de joventut han d’estar presents en totes les polítiques del municipi.

L’impuls de les polítiques de joventut des del món local necessita més recursos per desenvolupar els Plans Directors de Joventut que han d‘actuar com a instruments de coordinació transversal de les polítiques locals per joves.

Les polítiques municipals adreçades als i les joves s'han d’orientar a facilitar el procés d’emancipació, amb accions actives dirigides a aquesta finalitat. No podem entendre l’emancipació juvenil únicament com la transició cap a la vida adulta. La formació, l’ocupació, l’habitatge i la mobilitat han de ser un tot en el recorregut vital de la joventut.

Presentació del Programa Electoral i llista de la Candidatura

El passat dissabte dia 28 de maig vam presentar en el barri de Les Fonts el Programa Electoral i la Candidatura del PSC- PM per les properes eleccions municipals amb l’assistència de quasi 200 veïns i veïnes.
Vam escollir un barri (el més allunyat de tots del centre de la vila), per deixar ben clar que la nostra acció de govern volem que tingui en compte a tots i cadascun del barris de la nostra població, a tots i cadascun dels veïns i veïnes de Sant Quirze.
Per això dic que el nostre projecte representa un Sant Quirze en positiu, amb treball, amb compromís i amb passió per el Sant Quirze del present i del futur. I tot fet conjuntament amb la ciutadania del nostre poble, dels nascuts aquí o allà, del centre o de la perifèria, dels barris vells o dels nous, amb els que porten molts anys i amb els que acaben d’arribar. Aquest és el nostre projecte, fet amb voluntat integradora de tots i cadascun de nosaltres.

L'Aplec del Mussol i el "semi" Sant Jordi

El passat diumenge dia 22 van coincidir dos actes importants en el nostre poble, per un costat l’aplec del Mussol, jornades plenament consolidades en el nostre poble i jo diria també que en el nostre entorn, i per altre l’avançament real de la diada de Sant Jordi donat que dilluns 23 era dia laborable. La ciutadania va inundar tant l’avinguda Lluís Companys com el propi Parc de Les Morisques, també el PSC va volgué tenir presència en el barri de Les Fonts, que per la seva situació geogràfica de vegades algú se n’oblida, per cert vam ser l'únic partit polític present. Va ser una molt bona jornada de convivència entre veïns i veïnes.

Donar les meves felicitacions, encara que ja vaig tenir la oportunitat de fer-ho personalment, als reconeixements institucionals dels Mussols de l’any, al senyor Josep Maria Guarch i al Sant Quirze Bàsquet Club ( i no al Club de Bàsquet Sant Quirze com deia la inscripció feta en el trofeu), per els seus merescuts reconeixements.
I també fer extensiva les meves felicitacions per la resta dels premiats en l’acte fet a la patronal.

La mobilitat avui

La mobilitat ha esdevingut un element clau des del punt de vista de la cohesió territorial, el benestar de les persones i la millora de la competitivitat de les economies locals.

Avui més que mai la ciutadania ens reclama que el conjunt dels municipis del país disposin d’unes infraestructures d’accessibilitat i mobilitat modernes i suficients. Al mateix, i per raons mediambientals i d’equilibri territorial, és imprescindible la potenciació del transport públic arreu del territori. Només amb una xarxa de transport eficaç, de qualitat i degudament dimensionada, podrem fer de la necessitat de desplaçar-nos un acte sostenible.

Hem de partir d’una concepció integral de la mobilitat en la qual les formes alternatives de desplaçament, a peu o en bicicleta, ja sigui a l’interior de les poblacions o per la xarxa de vies i camins, complementin els desplaçaments amb vehicles privats. Contribuirem, amb tot això, a aconseguir uns municipis més humanitzats i cohesionats a l’hora que més sostenibles.

Moments d'il.lusió

Com podeu comprovar, en aquest bloc he parlat poc de política, millor dit, he parlat poc de partits polítics, és evident que de forma interessada, doncs el que volia principalment és que fos un mitjà més personal, més íntim, s´hi se’n permet l’expressió.

Però a la tornada de la Setmana Santa, dia 10 d’abril, tan sols queda un mes per que entrem en plena campanya electoral de les eleccions muncicipals del 2007. I per tant, podríem dir que estem a “la recta final” d’aquesta convocatòria que ens toca a tots, i dic a tots, els que votaran i els que no votaran, de molt a prop. Jo diria que és la jornada electoral en la que ens juguem la realitat més propera, la dels serveis, les places, els equipaments, etc.

Haig de confessar que m’envaeix un cert pessigolleig, provenint de la il·lusió, de la responsabilitat i de les ganes de canvi. Vull que d’una vegada per totes tinguem l’oportunitat com a poble de millorar, de que siguem com a mínim “normals”, crec sincerament que en aquestes eleccions el quirzetencs i quirzetenques ens hi juguem molt, potser més que mai, aquests últims anys hem tocat fons. Cal regeneració política i un profund canvi en la manera de fer política i en la visió de poble, com a mínim això, cal tenir visió de poble, de futur, encara que evidentment sense descuidar la gestió diària. Sense present el futur és més complicat.

"En los tiempos que corren..."

En alguns comentaris anteriors he fet referència al tema dels valors des de diferents punts de vista. Crec que són conceptes fonamentals en el desenvolupament de la nostra vida pròpia i relacional.

Per tant, el món polític tampoc se n'ha d’escapar. Cal fer política sense mentida, encara que sembli anacrònic, doncs sí, cal fer política sense mentida, torno a reiterar. El desenvolupament de càrrecs públics té responsabilitat afegida, la pròpia de la funció desenvolupada, més la de representació d’un col·lectiu de persones, més gran o més petit.

Malauradament, “en los tiempos que corren”, sembla quasi ofensiu fer aquests raonaments, però precisament per aquest motiu cal fer-los, i el més important, portar-los a la pràctica. Tots plegats cal que desenvolupem aquell sisè sentit que ens faci descobrir a aquell o aquella que menteix, ja sigui utilitzant la “bronca i el soroll” o la cara hipòcritament “amable”. Pel bé de tots plegats, "en los tiempos que corren”, cal desenvolupar aquest sisè sentit. Ens hi juguem molt, en tenim massa exemples.

El meu agraïment a totes i a tots

Ja han passat uns quants dies des de la meva presentació com a candidat del PSC en les properes eleccions municipals del 27 de maig a Sant Quirze del Vallès, recordar que l’acte de presentació es va celebrar el passat divendres dia 16 de març. Aquest temps transcorregut m’ha servit principalment per dues coses, en primer lloc per tornar a expressar que és en l’exercici de la política local, en la proximitat que aquesta et dona, a on es pot aconseguir la màxima simbiosis amb els veïns i veïnes del poble. I en segon lloc, per agrair molt sincerament el magnífic escalf que els conciutadans en van donar aquest dia. També agrair la presència de persones de l’Executiva Central del nostre partit com va ser la presència del Vice-primer Secretari, el company Miquel Iceta, així com d’un gran nombre d’alcaldes, candidats i regidors de la comarca.

Del suport rebut per part dels quasi 300 assistents, voldria lògicament destacar el dels veïns i veïnes del nostre poble, i deixeu-me ser agosarat, d’aquest en trec no pròpiament una conclusió, però sí que un signe, una significació que em porta a dir que som bastantes les persones que vivim a Sant Quirze que volem que d’una vegada per totes, que això de l’Ajuntament es porti d’una altra manera, amb més seny, amb més rigor. Que volem pensar i treballar pel Sant Quirze d’avui però també pensant necessàriament amb el Sant Quirze del demà, ja ens toca, crec que hi tenim dret tots plegats.

Finalment reiterar el meu agraïment a totes i a tots per incrementar-me encara més aquesta il·lusió i, per que no dir-ho, passió, per afrontar aquest repte en el que tots i cadascun de nosaltres hi serem necessaris, per construir un Sant Quirze no només per viure si no per viure’l.

La societat 24/7

L’altre dia va caure a les meves mans una revista on llegia un article del Sr. Carlos Fresneda amb el títol “El temps no és el que era....”, article curt però ple de contingut i reflexions i he trobat adient retallar-ne algunes:

“El temps no és el que era quan no existien rellotges, i els humans ens regíem pels ritmes de la natura i per nosaltres mateixos. El temps no és el que era quan la revolució industrial, ni quan va arrancar aquesta revolució tecnològica que ens anava a regalar, deien, hores i més hores d’oci”.

“Vivim avui en dia subjugats a un temps artificial, en un món globalitzat que no descansa (la societat 24/7, actius 24 hores del dia, els 7 dies de la setmana), esperonats a totes hores per les màquines. Lluny, molt lluny queda aquell temps circular, imprecís i eteri, molt més lligat amb el nostre rellotge biològic”.

“Alguns pronostiquen que més tard o més aviat treballarem amb dos horaris: un local i un altre de global, el mateix a tot arreu i aliè a les costums i a les nits. Proliferen els cafès internet oberts les 24 hores i existiran oficines a peu de carrer que llogaran espais a treballadors que no dormen, obligats a competir “a temps real” amb els seus rivals en les antípodes”.

“En la lluita per adaptar-se al “temps tecnològic”, l’home esta perdent l’alè i està deixant enrere el sentit de la vida (Stephen Bertman)”.

“A vegades ens oblidem que el millor d’aquesta vida no costa diners i ens falta temps per gaudir-ho (Cecile Andrews)”

L’article acaba fent reflexions sobre els moviments “Slow” que ja comencen a sorgir en molts llocs del món, fins i tot amb iniciatives com les d’assenyalar un dia com “El dia dels rellotges caiguts”.

Evidentment, cal tenir en compte la societat en la que vivim, crec que també cal valorar com a eina fonamental “la cultura de l’esforç”, però també hem de trobar aquells equilibris que facin que tots plegats puguem gaudir de la vida, del nostre entorn, d’altres relacions i persones. El concepte de conciliació, tant nomenat en els últims temps, entre la vida laboral i personal és la línia de treball.

Fent poble, fent evolució

Les persones som éssers socials, som éssers que necessitem des del primer moment de la nostra vida, per sobreviure, altres elements externs, en aquest cas a altres persones, normalment els nostres pares. Per altra banda també ens constituïm com a éssers individuals, amb possibilitats de pensament, raonament i acció pròpies.

Aquesta dualitat de l’ésser humà dóna com a resultant multitud de possibles combinatòries entre la societat i l’individu, en funció de com la societat actua sobre l’individu i aquest sobre la societat. I tot això es complica encara més per conceptes bàsics com la necessitat d’alimentar-se, la seguretat, el sentiment de pertinença, etc. i altres conceptes més complexes com tots els derivats del fet cultural.

Per tant, cal fer compatible la llibertat individual amb la vida social en atenció a la cultura de la societat a on un està situat. Lògicament els llindars cal que siguin integradors, i suficientment flexibles per ser tolerants i aglutinadors.

Cal doncs que les societats busquin la socialització dels seus individus perquè aquesta pugui incorporar la riquesa de cadascun d’ells i, com a conseqüència, l’evolució de tots i cadascun dels pobles. Un poble no socialitzat és un poble sense possible evolució.

És des d’aquesta premissa que cal treballar també a Sant Quirze, treballar perquè aquelles persones que vulguin ser “socials” ho puguin ser-ho, que es sentin partícips d’una comunitat que els dóna respostes a les seves aspiracions individuals i col·lectives. I mentre caminem amb aquesta línia estarem fent poble, estarem fent evolució.

Tot caminant, pensant i gaudint

El diumenge passat vam anar, aprofitant una presència política que em van demanar, amb la meva dona i el meu fill, cap a la Costa Brava. La intenció era anar a la costa després del acte, feia un dia esplèndid i no convidava tornar a casa i com a mediterranis que som, quan sentim que deixem l’hivern enrera, tenim ganes de sentir el mar i tocar la sorra de platja. Vam decidir anar cap algun lloc i vam aterrar a Lloret per fer el camí de ronda cap a Tossa de Mar.

Vam iniciar el camí de ronda entre força gent, però a mesura que el camí s’anava enfilant, i per tant requeria més esforç, ja era molt més tranquil i les caletes que hi trobaves eren quatre contats els que hi havien. El paisatge és molt penetrant, la costa, les cales, el mar i, sobretot, l’olor dels pins combinat amb l’olor de sal de mar, és la combinació que a mi em fa sentir allò que diuen “assossegat”, tranquil. I també, me n’oblidava, les torres o xalets que s’hi veuen, sortosament encara una mica amagades entre tants pins, però els veus i et fa recordar l’època que no hi havia cap sensibilitat per les qüestions que ara englobem sota el terme de “ecològiques”, que en aquest cas són els espais naturals comuns i la seva preservació de l’apropiació privada d’ús i gaudi d’uns vers la comunitat. Heus aquí la no aplicació del creixement sostenible! Tot i que, quan comproves que pots gaudir d’un camí de ronda perfectament assentat (potser massa fins hi tot, per qui està més acostumat a anar pels camins de muntanya), t’oblides de la visió d’aquestes construccions i encara penses que hagués pogut ser pitjor.

No vam arribar fins a Tossa de Mar, en un moment el camí de ronda deixar de ser-ho per continuar per l’interior entre urbanitzacions sense interès. Ens vam aturar a la Cala Trons, una caleta petita i acollidora que convidava a fer les primeres braçades marítimes de l’any, però com que no portàvem banyador no vam passar de la típica mullada de peus.

Per dinar vam parar a Palafolls. Jo havia estiuejat uns quants anys en aquest poble quan tenia 14 anys amb els meus pares. Com sigui, passàvem unes setmanes en un hostal molt familiar del poble i en aquells moments era un lloc tranquil i fora de Barcelona per passar uns dies. Vaig recordar els carrers i vaig arribar fins a l’hostal. Avui en dia ja no funciona però sí encara el restaurant que està anunciat que serveixen plats casolans, com els que jo recordo. Però en diumenge deuen tancar i només funcionar entre setmana, o sigui que al final vam haver d’anar a un altre lloc però que també vam menjar força bé.

Però el que més en va sorprendre és l’evolució d’aquest poblet que jo recordava i que en aquests moments te 8.000 habitants, varem recórrer diferents indrets, el magnífic Centre de Música i Dansa situat al vell mig del poble, la biblioteca, el casal d’avis, l’Ateneu on i vam fer un cafè després de dinar, un magnífic complex esportiu dissenyat per Arata Isozaki, el mateix arquitecte que va fer el Palau Sant Jordi de Barcelona i després també vam veure el seu castell, el Castell de Palafolls.

Quina enveja, sana, però a la fi, enveja. Quina diferència tant abismal existeix quan en un poble ens fan les coses bé o malament. Quin salt tant magnífic a fet aquest poblet que jo recordava, quina llàstima que en altres indrets inclús amb més capacitat no l’haguem fet. Tot plegat en perjudici de tot els ciutadans. Vull que Sant Quirze del Vallès faci un salt cap al futur, ja ens toca.

Convivència i federalisme

En Xavier en fa arribar un comentari relacionat amb l’article titulat “La multiculturalitat i la tolerància” (es pot veure en l’apartat de comentaris del propi article), amb el següent plantejament:

Benvolgut Antoni,

tu també penses, com Miquel Iceta, que l'autodeterminació és una collonada i que no és aplicable a Catalunya?Moltes gràcies

En primer lloc dir-te que com a totes les persones que tenen la consideració de fer-me comentaris o de llegir les meves opinions, només puc mostrar-me agraït, i per tant aprofito per fer-ho amb tu personalment.

Em parles d’una manifestació feta pel Vice-primer Secretari del PSC, suposo que deus fer referència a alguna notícia o informació sorgida de la conferència inaugural que va fer en Miquel Iceta a l’Escola d’Hivern del PSC, feta a Tarragona el cap de setmana del 24 i 25 de febrer. Dir-te que jo hi vaig assistir i era present en aquesta conferència inaugural.

El perill de descontextualitzar frases o comentaris és que aquests no tinguin en compte la resta de consideracions fetes i és des d’aquest punt de vista que jo vull fer el meu comentari. No per “enmemdarle la plana” al Miquel que “Dios me guarde”, la seva capacitat intel·lectual, de pensament polític i loquacitat no té cap dubte i ha passat infinitat de vegades “la prueba del algodón”. Per tant, la meva intenció és simplement explicar, jo que era espectador, el que vaig entendre.

Moltes idees va posar sobre la taula en aquesta conferència inaugural, amb una idea central d’anàlisi del passat, present i futur del PSC, posant en valor que la idea que propulsa és la més representativa del pensament actual i la de més projecció de futur:

“Què vam decidir quan es va fer el PSC? Vam posar la democràcia en primer lloc, abans que res democràcia. Unitat civil a Catalunya, un sol poble, per cert, tallant d’arrels els intents de llavors i alguns els volen repetir ara, de dividir els catalans en funció del seu lloc de naixement o llengua materna; catalanisme, federalisme i justícia social.
Fixeu-vos-hi bé. Democràcia. Unitat civil. Catalanisme. Federalisme. Justícia social. Podríem afegir municipalisme i europeisme” (Paraules textuals del Miquel Iceta en la conferència)

De la conferència en cap moment es va poder desprendre una desqualificació barroera de qualsevol altre pensament polític, es digui o no autodeterminació, jo diria que al contrari, respecte a tot pensament. Però el que expressava el Miquel en aquest cas, és que no és el nostre pensament, el nostre és de Catalanisme Federalista, de convivència amb tots el pobles d’Espanya i d’Europa.

És evident que la convivència no és sempre fàcil, si ja no ho és entre parelles, més entre un conjunt de pobles, entre un conjunt de nacions. Entenc, entenem que la solució no és marxar, no és marxar de l’estat espanyol, no és marxar de la Unió Europea (que també prenen i prendran decisions que no ens afavoreixen). El que cal a la meva manera d’entendre és treballar per convèncer a tort i a dret a la vegada que defensem aferrissadament els nostres drets, la nostra personalitat i la nostra cultura en benefici de TOTS i TOTES les persones que viuen i treballen a Catalunya.

La multiculturalitat i la tolerància

Fa pocs dies vaig assistir, en un poble no massa lluny de Barcelona, a un casament diferent dels que havia anat fins llavors. Tot i que el motiu era la celebració d’un casament de seguida va traspassar la formalitat d’aquest acte, tret del moment de la lectura obligada pel jutge dels articles preceptius, i va acabar sent una trobada festiva de diferents tipus de gent amb origen divers i maneres de fer, i fins hi tot, cultures diferents.

Les nacionalitats anaven des de catalans, la núvia ho era, italians, francesos, holandesos, alemanys, argentins, marroquins i israelians, alguns d’ells d’origen rus, com el nuvi.

La diversitat estava servida. Una vegada el jutge va fer la seva declaració, no sense haver posat una mica d’ordre abans de començar l’acte entre tanta efusivitat multicultural, hi va haver un esclat de gresca i festa que no va poder contenir-se a la sortida del jutge, que va desaparèixer ràpidament (ja ens havia advertit que volia anar a dinar a casa seva a l’hora i tot plegat s’havia endarrerit una mica).

Als jardins de davant de l’edifici a on s’havia celebrat, un casal gòtic del segle XV, es va improvisar la gresca entre cava rosat i unes pastetes salades que anaven servint els familiars, mentre uns músics romanesos tocaven temes festius i tots els que estàvem allí plegats, ballàvem i rèiem, encerclant als nuvis o fent corrioles entre els arbres del jardí en un dia esplèndid i assolellat.

Tant era si parlàvem amb anglès, francès, italià, català, hebreu..... el moment d’entusiasme per l’encontre ultrapassava les formes de qualsevol llenguatge, això sí, el llenguatge de la música, universal com sempre, ens feia sentir propers els uns als altres i en unió en aquella celebració per uns amics comuns.

La reflexió està servida, aquest és el mon a que estem abocats, divers, complexa. Cal que cada poble defensi les seves arrels, cultures i tradicions, però a la vegada també cal que tots plegats ens embolcallem amb l’esperit de la tolerància i reconeixement de la diferència. Si tots som capaços de fer-ho sorgirà el respecte i per tant la suma de valors que és molt superior al resultat que sobte de tots el valors per separat.

Les eleccions, l’abstenció i “les municipals”

El passat cap de setmana es van fer les votacions del referèndum de l’Estatut d’Andalusia, tot i el resultat favorable, ja una dada que realment ens ha deixat a tots una mica sobtats i és que la participació va ser d’un 36% del cens d’electors. Sense treure cap tipus de legitimitat al resultat en pro de l’Estatut, la dada és preocupant.

Crec que tots hem de reflexionar respecte als índex de participació en la vida democràtica; sí, es tracta d’això, de la participació en la vida democràtica d’un país. La democràcia es sustenta en el ciutadà, en la participació activa del ciutadà per escollir el seus representants (democràcia representativa) i en la participació social entre eleccions (democràcia participativa). Si aquesta participació falla, sobretot en l’àmbit que està més regulat, que és en l’elecció del càrrecs, comença a fallar la democràcia, o millor dit, la democràcia s’enfebleix.

Culpables, tots, el polítics pot ser perquè cal que s’apropin més a les demandes concretes i reals del ciutadà, que aquest sigui escoltat de manera més directa. Però també pot ser que el ciutadà caigui en la temptació de refugiar-se en aquest individualisme que caracteritza masses vegades la nostra societat. I si malauradament es donen les dues circumstàncies negatives alhora, és quan la distància entre uns i altres es converteix en insalvable. Per tant, cal que tots plegats hi pensem, ens hi juguem el nostre futur i el dels nostres fills. Una democràcia dèbil permet l’entrada a la vida política de postures extremes, donada l’abstenció de la majoria.

“Les municipals” és aquella expressió que s’utilitza normalment per referir-nos a les eleccions municipals, en aquest cas molt properes, el 27 de maig del 2007. A Sant Quirze es dóna una paradoxa, encara que no només al nostre poble, a “les municipals” el resultat de l’abstenció és molt superior que el de les autonòmiques i el de les estatals. Parlo de paradoxa perquè és precisament des de l’acció municipal a on es generen molta part del serveis que “ens tocaran la pell”, com la neteja, el manteniment de la via pública, el transport, els serveis esportius, culturals, socials, la gestió urbanística, la creació d’espais i racons per l’esbarjo, la política de joventut, etc. Cal desfer la paradoxa, cal i és necessària la implicació de tots el veïns i veïnes en triar l’opció política que gestionarà durant 4 anys la vida del nostre municipi. Tots plegats, en primer lloc, som ciutadans i cal que tots ens impliquen per tenir un Sant Quirze millor.

La gent gran

La gent gran, la de la tercera edat, la gent de l’edat d’or, els “vells”, els jubilats, els iaios i les iaies; són masses denominacions per referir-nos genèricament a les persones que tenen més de 65 anys i que ja no estant, per tant, en edat “productiva”. Molts noms per nomenar una mateixa idea. A mi, particularment, m’agrada dir gent gran o iaios/iaies, crec que el demés és voler adornar una cosa que no cal adornar, és una realitat, i no és una realitat negativa, i per tant, no cal amagar-la, el que cal és considerar-la.

Escric aquesta reflexió al voltant d’un fet que em va succeir el cap de setmana passat quan vaig portar el meu menut de quasi 9 anys al cinema a veure una d’aquestes pel·lícules més aviat dirigides als infants, “Una noche en el museo”, per cert, si no teniu l’obligació dels petits crec que us la podeu estalviar. Doncs bé, al finalitzar i trobant-nos encara en els passadissos de la sala i mentre estaven sortint el títols de crèdit també s’hi podien veure 3 iaios que eren uns dels co-protagonistes del film. En aquest moment vaig sentir el comentari d’una nena d’uns 7 anys, acompanyada per la que semblava ser la seva mare, que deia en to absolutament despectiu: “Has vist mare el que estant fent aquests “viejos””. No vaig poder fer un altre cosa que mirar al meu fill per veure si havia sentit el comentari, com sempre estava despistat, aquesta vegada me’n vaig alegrar. Sincerament, no és possible que passin aquestes coses, això reflexa que alguna cosa no estem fen bé.

Crec que jo sóc d’aquells afortunats, i així ho sento, que he estat educat pels meus pares en el màxim respecte envers la gent gran. Aquesta gent que segur que ha fet coses bones, regulars i en algun cas alguna de no tant bona, però tots hi passarem, i, per tant, encara que sigui partint d’una reflexió egoista, cal arribar-ne a una de raonable, de sentit comú, d’humanitat. La vida en la que estem immersos en definitiva és un cicle vital que va del naixement a la mort, el que no té cap sentit és que en aquests temps contemporanis menystinguem la vellesa, repeteixo, no té cap sentit que valorem aquesta etapa de la vida de forma negativa. A l’igual que l’etapa de l’infància i l’adolescència, la vellesa també, per altres motius, requereix atenció preferencial. No és condemnable estar fora del present i del futur de l’etapa productiva. Cal que tots plegats en prenguem consciència, que eduquem als nostres menuts amb aquests valors i sobre tot, que els poders públics facin actuacions perquè aquesta etapa de la vida es pugui viure amb dignitat.

Visions de la política local

En l’administració local, els Ajuntaments són la representació política dels ciutadans d’un municipi i que es constitueixen per gestionar els afers públics d’una determinada demarcació territorial. Per tant, estem parlant de demarcació, de límits, que lògicament en funció de cada municipi, de la seva grandària, en tindrà uns o altres. En definitiva, estem parlant de proximitat d’uns ciutadans envers als altres.

Fer política dins l’administració local, en els Ajuntaments, comporta aquesta proximitat. Alguns expressen que és fer “política de trinxera”, jo prefereixo definir-la com a “política apassionada”, necessàriament apassionada, si no existeix aquest component no és possible dur-la a terme. Cal assumir que és una acció voluntària de cada persona posar-se o no posar-se en aquest món, i que si hi ets, representes no només al teu partit sinó també a la teva població, de la que a demés també n’acostumes (crec que seria obligat) ser-ne ciutadà i, per tant, veí o veïna. Tot això dóna com a resultant que has de ser polític les 24h. del dia dels 365 dies de l’any i per això cal passió i il·lusió.

Dit així, algú pot pensar que ho estic descrivint com un sacrifici, res més lluny de la meva intenció. Crec que és un privilegi poder fer política en l’administració local, amb els teus veïns i per als teus veïns. La immediatesa farà que les teves actuacions i decisions es puguin construir de forma conjunta i tinguin un resultat més o menys immediat o, com a mínim, amb una opinió immediata, sobre la qual es podrà anar modelant la societat que volem entre tots plegats. Aquesta descripció no és tant fàcil de traspassar a la política catalana o estatal, els ciutadans queden més lluny, i això ho fa més complexa.

Una altre manera de contemplar l’exercici de la política local a Sant Quirze del Vallès o en altres poblacions, pot ser vista en relació a les seves funcions, les de gestió política i les de gestió de serveis. En el municipi pren molta importància la gestió de serveis, això no vol dir que no existeixi, o no hagi d’existir, la gestió política, en absolut. El que cal és situar realment les funcions que cal realitzar en el seu punt just. A la meva manera d’entendre, la gestió política ha de ser el motor, el cor i, per tant, l’essència de la gestió dels serveis; es qui la d’impulsar. La gestió de serveis és peça fonamental de les accions que cal que porti a terme un Ajuntament en qüestions tant diverses com la via pública, l’urbanisme, el mediambient, la cultura, l’esport, els serveis socials, el manteniment, el transport, etc., per tant cal pensar, planificar i estructurar des de la política municipal en aquesta línia. Cal tenir intenció, voluntat i acció, no podem vendre fum, la millor manera perquè els polítics recuperem credibilitat, és fent política local amb seny, rigor i honestedat.

El valor dels valors en la nostra societat contemporànea

Fa pocs dies en una tertúlia d’amics en la qual jo era l’únic polític, ho dic per situar el tema, parlàvem sobre els valors imperants en el nostre món en aquests moments, i sense voler actuar com a notari de la conversa, sí que vull recollir una miqueta el sentiment final de “quasi” tots els allí presents.

Els valors, com la mateixa societat, són adaptables i canviants, a la vegada que normalment també veuen de la seva pròpia història, per tant, cada societat, en el moment en què viu en generarà de propis, conscients o inconscients, es vulgui o no es vulgui.

Situats en aquest punt, ens fem les següents preguntes: Cal tenir una actitud proactiva o passiva del resultat que obtenim? o dit d’un altre manera, cal incidir en aquells aspectes “negatius” per regenerar-los o neutralitzar-los? És aquí on s’enceta la gran discussió. Existeixen corrents ideològics, polítics, en els que els seus postulats proclamen el “deixar fruir” o d’altres que poden ser totalment intervencionistes.

Per suposat que aquesta no és una discussió nova, és molt antiga i per posar un punt d’inici ens podem remuntar a Plató, Aristòteles, passant per Descartes, Rosseau, o les teories socialistes, liberals, conservadores o les denominades neo, tant de moda malauradament avui en dia, totes elles fan propostes en aquest sentit, el seu pensament genera valors, uns determinats valors.

És per tot això, per aquesta vivència i interrelació de la multiplicitat de valors existents en l’actualitat, i segur que en un futur més, que cal generar una actitud proactiva, cal novament retrobar i dignificar el concepte de pensar, no tan sols en un mateix, sinó com a individu social, en definitiva cal restituir el mot de la política. Cal estar, per tant, més polititzats en el sentit noble del seu significat.

Als pensadors, als intel·lectuals en general, als polítics, en definitiva a les persones no ens ha de fer vergonya reivindicar els valors. No podem deixar en mans exclusivament, i ho dic com un eufemisme, d’empreses comercials com Amena que vengui els seus productes proclamant a tort i a dret que representen “la llibertat”.

Evidentment, és una reflexió quasi inacabable però entenia que era bo plasmar la conversa mantinguda, si més no, per tot això, per aportar possibles punts de reflexió i que no, evidentment, de solució. Ara bé, tampoc ens quedem penjats de les branques de la reflexió, més o menys filosòfica, és evident que cal afrontar el dia a dia, l’acció quotidiana amb claredat i feta amb eficàcia i, si pot ser amb eficiència, però al meu entendre emparada en els valors d’acció comuna i a la vegada de la llibertat individual.

Permeteu-me un últim afegitó. Tenia l’article fet i és produeix la notícia de la recusació d’un membre del tribunal constitucional. Doncs be, reivindico més que mai la necessitat que siguem proactius envers al valors socials i de convivència, si no sempre en trobarem d’altres, que per el mitjà que sigui, intentaran imposar els seus.

El món que vivim, el món que volem deixar.

El passat dijous va succeir un fet simbòlic que el considero, encara que sigui simbòlic, d’una gran importància, l’apagada de llums com a presa de consciència de molta gent davant la situació ja no del medi ambient, sinó del nostre planeta.

Algú pot considerar que la caiguda del 3,3% del consum elèctric que es va produir és molt minsa, potser sí, però segons algunes informacions representa el consum que es fa en el barcelonès durant un mes, per tant, crec que és prou significatiu.

Però bé, crec que el més important és el posicionament que moltes persones van tenint davant a una realitat contundent, la que l’acció de l’home a la terra està alterant de forma molt important les condicions mediambientals. Les informacions científiques, la comprovació directa de les alteracions (quin hivern estem passant a casa nostra), la incidència directa de les entitats ecologistes, alguns documentals i reportatges, tot plegat fa que cada vegada més prenguem aquesta consciència de la realitat concreta.

També, el recent informe presentat a l’ONU fa palès, entre d’altres situacions, la possible pujada de les aigües per l’efecte del desglaçament dels pols, causat per la pujada de temperatures. Aquesta circumstància donaria com a resultat un increment, pel cap baix, de 58 cm de l’aigua del mar. Que suposaria això? per exemple, la desaparició de Bangladesh.

No s’ha de fer alarmisme, però sí que cal assumir com a pròpia aquesta realitat i que cadascú de nosaltres generi, en relació a les seves possibilitats, accions que puguin contribuir a propagar aquesta consciència que faci que els ciutadans i estats del món es posin, ens posem, a treballar per conservar el nostre medi, el nostre planeta.

Sí que és veritat que podem dir que el ciutadà individual poc pot fer en relació a aquest fenomen tant globalitzat, però alhora hem de reconèixer que a casa nostra, sí que podem generar comportaments d’estalvi energètic, de reciclatge, de respecte a la natura, etc. Tots en som, d’una manera o d'una altra, corresponsables del futur que volem.

El problema de l'habitatge

Normalment, sempre que em desplaço amb cotxe sintonitzo la ràdio per escoltar el que en denominem “les notícies” i avui també ha estat un d’aquests dies. Una d’elles feia incidència a una temàtica realment preocupant des de molts punts de vista en el nostre país com és l’habitatge. La veritat és que després d’escoltar-la m’han vingut al cap moltes consideracions al voltant d’aquesta i que moltes vegades són contradictòries. Sense voler fer una prelació de major importància a menor, ni ser exhaustiu sinó simplement per expressar-ho a mode de “pluja d’idees” vull dir algunes de les coses que m’han passat pel cap:

- L’habitatge és per a moltes persones i, sobre tot pels joves, un dret inaccessible.
- L’habitatge és un dret reconegut per la mateixa Constitució.
- Quasi el 45% dels ingressos de les famílies es destinen al pagament de la hipoteca.
- Ja s’estan fen ofertes hipotecàries en les que seran els fills els que heretin la hipoteca.
- Les hipoteques pugen, però encara continuen pujant d’import els pisos.
- Diuen que en tot l’estat existeixen 3 milions de pisos buits.
- La construcció és un dels nostres motors econòmics.
- No existeix un mercat d’habitatge de lloguer prou significatiu.
- El sòl cada vegada és més escàs i, per tant, més car.
- És obligat fer compatible l’habitatge amb la preservació del medi natural.
- L’habitatge durant molt temps s’ha convertit en un refugi inversor.

Segur que podríem afegir més conceptes al voltant d’aquesta temàtica, com alguns dirien, dóna per molt! Però crec que ja només amb aquests elements de reflexió, tot i la complexitat del fenomen i des del prisma de l’acció local (dels Ajuntaments) ja es poden apuntar algunes línies d’actuació que cal portar a terme amb coordinació amb els governs de Catalunya i d’Espanya:

- Cal tenir bosses de sòl públic.
- Cal generar mercat significatiu d’habitatges de lloguer perquè aquests siguin assequibles.
- Cal dotar als ajuntaments d’un finançament suficient.
- Cal incentivar la posada en el mercat dels habitatges desocupades.
- Cal construir habitatge públic dirigit als col·lectius més sensibles.

Tot i així, cal concloure que no és una problemàtica fàcil de resoldre donades les dinàmiques existents en el mercat des de fa molts anys, i ja se sap la dita: “costa més desaprendre que aprendre”, però de totes maneres les administracions tenen la obligació de posar-hi tota la imaginació, normativa i recursos suficients per generar aquest canvi paulatí. Per més arestes que tingui la qüestió, cal poder garantir raonablement un dret fonamental de les persones.

Presentació

La meva primera voluntat i necessitat alhora d’iniciar aquest blog es la d’explicar el perquè del mateix. I posat en matèria cal dir que neix de dues reflexions, per un costat la de poder-me comunicar, poder transmetre i rebre comentaris i informacions amb qualsevol persona que vulgui entrar al blog, però especialment amb la gent que comparteixo ciutadania, amb la gent de Sant Quirze del Vallès, per copsar idees, propostes i consideracions de forma conjunta. I la segona de les reflexions per aprofitar un mitjà que permet un tractament més personal i poder-me apropar més a la gent del nostre poble que moltes vegades estem molt lluny.

Si em permeteu voldria incidir més en aquesta última idea. Crec sincerament que un dels grans reptes que tenim tots el veïns i veïnes de Sant Quirze del Vallès és el de la socialització, lògicament no vull dir que no existeixi, però al meu entendre encara ens queda un llarguíssim recorregut per no només viure al poble si no per viure’l.

Existeixen moltes causes que ens han portat a aquesta situació, com la configuració urbanística, les polítiques aplicades des del govern municipal, el ràpid creixement de la població, la manca d’equipaments públics al nivell d’una població de quasi 18.000 habitants, la manca de medis de comunicació propis generalitzats, etc.. Factors tots ells que porten d’en mica en mica a l’“aïllament col·lectiu”. Què cal fer davant d’aquesta situació? En primer lloc, prendre consciència de la mateixa i en segon lloc cal que el govern municipal (el que estigui establert) faci polítiques conjuntes amb els ciutadans per anar caminant cap a la direcció adequada de forma contínua i constat, malauradament són situacions i dinàmiques que cal trencar però cal que siguin modificades amb la col·laboració de tots, tot i que sí que és cert que liderat pels qui ens toca, els polítics.

Doncs és a partir d’aquestes dues reflexions que vull encetar aquest bloc, per tant espero les vostres aportacions a l’intercanvi d’idees i a trencar les petites llances envers aquest “aïllament col·lectiu”.