La gent gran, la de la tercera edat, la gent de l’edat d’or, els “vells”, els jubilats, els iaios i les iaies; són masses denominacions per referir-nos genèricament a les persones que tenen més de 65 anys i que ja no estant, per tant, en edat “productiva”. Molts noms per nomenar una mateixa idea. A mi, particularment, m’agrada dir gent gran o iaios/iaies, crec que el demés és voler adornar una cosa que no cal adornar, és una realitat, i no és una realitat negativa, i per tant, no cal amagar-la, el que cal és considerar-la.
Escric aquesta reflexió al voltant d’un fet que em va succeir el cap de setmana passat quan vaig portar el meu menut de quasi 9 anys al cinema a veure una d’aquestes pel·lícules més aviat dirigides als infants, “Una noche en el museo”, per cert, si no teniu l’obligació dels petits crec que us la podeu estalviar. Doncs bé, al finalitzar i trobant-nos encara en els passadissos de la sala i mentre estaven sortint el títols de crèdit també s’hi podien veure 3 iaios que eren uns dels co-protagonistes del film. En aquest moment vaig sentir el comentari d’una nena d’uns 7 anys, acompanyada per la que semblava ser la seva mare, que deia en to absolutament despectiu: “Has vist mare el que estant fent aquests “viejos””. No vaig poder fer un altre cosa que mirar al meu fill per veure si havia sentit el comentari, com sempre estava despistat, aquesta vegada me’n vaig alegrar. Sincerament, no és possible que passin aquestes coses, això reflexa que alguna cosa no estem fen bé.
Crec que jo sóc d’aquells afortunats, i així ho sento, que he estat educat pels meus pares en el màxim respecte envers la gent gran. Aquesta gent que segur que ha fet coses bones, regulars i en algun cas alguna de no tant bona, però tots hi passarem, i, per tant, encara que sigui partint d’una reflexió egoista, cal arribar-ne a una de raonable, de sentit comú, d’humanitat. La vida en la que estem immersos en definitiva és un cicle vital que va del naixement a la mort, el que no té cap sentit és que en aquests temps contemporanis menystinguem la vellesa, repeteixo, no té cap sentit que valorem aquesta etapa de la vida de forma negativa. A l’igual que l’etapa de l’infància i l’adolescència, la vellesa també, per altres motius, requereix atenció preferencial. No és condemnable estar fora del present i del futur de l’etapa productiva. Cal que tots plegats en prenguem consciència, que eduquem als nostres menuts amb aquests valors i sobre tot, que els poders públics facin actuacions perquè aquesta etapa de la vida es pugui viure amb dignitat.
Escric aquesta reflexió al voltant d’un fet que em va succeir el cap de setmana passat quan vaig portar el meu menut de quasi 9 anys al cinema a veure una d’aquestes pel·lícules més aviat dirigides als infants, “Una noche en el museo”, per cert, si no teniu l’obligació dels petits crec que us la podeu estalviar. Doncs bé, al finalitzar i trobant-nos encara en els passadissos de la sala i mentre estaven sortint el títols de crèdit també s’hi podien veure 3 iaios que eren uns dels co-protagonistes del film. En aquest moment vaig sentir el comentari d’una nena d’uns 7 anys, acompanyada per la que semblava ser la seva mare, que deia en to absolutament despectiu: “Has vist mare el que estant fent aquests “viejos””. No vaig poder fer un altre cosa que mirar al meu fill per veure si havia sentit el comentari, com sempre estava despistat, aquesta vegada me’n vaig alegrar. Sincerament, no és possible que passin aquestes coses, això reflexa que alguna cosa no estem fen bé.
Crec que jo sóc d’aquells afortunats, i així ho sento, que he estat educat pels meus pares en el màxim respecte envers la gent gran. Aquesta gent que segur que ha fet coses bones, regulars i en algun cas alguna de no tant bona, però tots hi passarem, i, per tant, encara que sigui partint d’una reflexió egoista, cal arribar-ne a una de raonable, de sentit comú, d’humanitat. La vida en la que estem immersos en definitiva és un cicle vital que va del naixement a la mort, el que no té cap sentit és que en aquests temps contemporanis menystinguem la vellesa, repeteixo, no té cap sentit que valorem aquesta etapa de la vida de forma negativa. A l’igual que l’etapa de l’infància i l’adolescència, la vellesa també, per altres motius, requereix atenció preferencial. No és condemnable estar fora del present i del futur de l’etapa productiva. Cal que tots plegats en prenguem consciència, que eduquem als nostres menuts amb aquests valors i sobre tot, que els poders públics facin actuacions perquè aquesta etapa de la vida es pugui viure amb dignitat.
3 comentaris:
El meu respecte i agraïment als "iaos i iaies" sense el suport dels quals, molts de nosaltres no ens podríem desenvolupar professionalment, perquè tenen cura dels nostres fills i filles i la seva convivència els inculca uns valors fonamentals per conviure en respecte i dignitat.
Gràcies pel teu pensament Toni¡
He entrat al teu bloc i he pogut intuïr dels teus comentaris que a part d'agafar-te molt en serio la teva feina hi poses molt de sentiment (cosa difícil de veure en els temps que corren). M'agrada veure que possem les nostres il.lusions, espectatives... en mans de persones que són PERSONES.La política no s'hauria de confondre amb quelcom fred i aïllat del ciutadà de a peu. La política és, encara que soni a eslogan de caixa o banc d'estalvis, persones al servei de persones. Endavant Toni, moltes felicitacions.
Teresa.
Toni, m’he llegit el teu “Qui sóc” i també el teu article sobre la “gent gran”. Em sorprenen agradablement algunes coincidències mútues, com la teva forma de sentir i de veure les coses, sobretot tenint en compte les teves aspiracions en el món de la política, i que no té res a veure amb la meva vida quotidiana. Com en el teu cas, jo també tinc arrels en un poblet molt petit, tinc una filla preciosa i he estat educat pels meus pares, junt amb el meu germà, que també és el meu millor amic (tinc molta sort), en un entorn de respecte als altres; per tant, també per la gent gran i per la més petita. Crec que, com tu dius, cal tenir cura dels més petits si volem que de grans tinguin els valors que tu vas trobar a faltar al cinema.
Toni, tant en el món de la política com en l’empresarial calen persones amb els valors ètics i humans com els que es desprenen en el teu blog. Diuen que 2 i 2 fan 4, matemàtiques pures que cal tenir en compte, però de vegades també són 22. Jo crec que tu veus el 4, però que això no et fa perdre de vista el 22.
Ànims i enhorabona!, es pot ser conseqüent i alhora estimat.
Jordi
Publica un comentari a l'entrada