Fa pocs dies vaig assistir, en un poble no massa lluny de Barcelona, a un casament diferent dels que havia anat fins llavors. Tot i que el motiu era la celebració d’un casament de seguida va traspassar la formalitat d’aquest acte, tret del moment de la lectura obligada pel jutge dels articles preceptius, i va acabar sent una trobada festiva de diferents tipus de gent amb origen divers i maneres de fer, i fins hi tot, cultures diferents.
Les nacionalitats anaven des de catalans, la núvia ho era, italians, francesos, holandesos, alemanys, argentins, marroquins i israelians, alguns d’ells d’origen rus, com el nuvi.
La diversitat estava servida. Una vegada el jutge va fer la seva declaració, no sense haver posat una mica d’ordre abans de començar l’acte entre tanta efusivitat multicultural, hi va haver un esclat de gresca i festa que no va poder contenir-se a la sortida del jutge, que va desaparèixer ràpidament (ja ens havia advertit que volia anar a dinar a casa seva a l’hora i tot plegat s’havia endarrerit una mica).
Als jardins de davant de l’edifici a on s’havia celebrat, un casal gòtic del segle XV, es va improvisar la gresca entre cava rosat i unes pastetes salades que anaven servint els familiars, mentre uns músics romanesos tocaven temes festius i tots els que estàvem allí plegats, ballàvem i rèiem, encerclant als nuvis o fent corrioles entre els arbres del jardí en un dia esplèndid i assolellat.
Tant era si parlàvem amb anglès, francès, italià, català, hebreu..... el moment d’entusiasme per l’encontre ultrapassava les formes de qualsevol llenguatge, això sí, el llenguatge de la música, universal com sempre, ens feia sentir propers els uns als altres i en unió en aquella celebració per uns amics comuns.
La reflexió està servida, aquest és el mon a que estem abocats, divers, complexa. Cal que cada poble defensi les seves arrels, cultures i tradicions, però a la vegada també cal que tots plegats ens embolcallem amb l’esperit de la tolerància i reconeixement de la diferència. Si tots som capaços de fer-ho sorgirà el respecte i per tant la suma de valors que és molt superior al resultat que sobte de tots el valors per separat.
Les nacionalitats anaven des de catalans, la núvia ho era, italians, francesos, holandesos, alemanys, argentins, marroquins i israelians, alguns d’ells d’origen rus, com el nuvi.
La diversitat estava servida. Una vegada el jutge va fer la seva declaració, no sense haver posat una mica d’ordre abans de començar l’acte entre tanta efusivitat multicultural, hi va haver un esclat de gresca i festa que no va poder contenir-se a la sortida del jutge, que va desaparèixer ràpidament (ja ens havia advertit que volia anar a dinar a casa seva a l’hora i tot plegat s’havia endarrerit una mica).
Als jardins de davant de l’edifici a on s’havia celebrat, un casal gòtic del segle XV, es va improvisar la gresca entre cava rosat i unes pastetes salades que anaven servint els familiars, mentre uns músics romanesos tocaven temes festius i tots els que estàvem allí plegats, ballàvem i rèiem, encerclant als nuvis o fent corrioles entre els arbres del jardí en un dia esplèndid i assolellat.
Tant era si parlàvem amb anglès, francès, italià, català, hebreu..... el moment d’entusiasme per l’encontre ultrapassava les formes de qualsevol llenguatge, això sí, el llenguatge de la música, universal com sempre, ens feia sentir propers els uns als altres i en unió en aquella celebració per uns amics comuns.
La reflexió està servida, aquest és el mon a que estem abocats, divers, complexa. Cal que cada poble defensi les seves arrels, cultures i tradicions, però a la vegada també cal que tots plegats ens embolcallem amb l’esperit de la tolerància i reconeixement de la diferència. Si tots som capaços de fer-ho sorgirà el respecte i per tant la suma de valors que és molt superior al resultat que sobte de tots el valors per separat.
2 comentaris:
Toni, entenc que tens raó amb el fons de l’article i en el seu esperit, però com tu coneixes molt be, existeixen col.lectius que no s’integren (de forma majoritària, no pas tots els integrants), per les raons que siguin, a la nostra cultura i tradicions; simplement no volen fer-ho. Cal tenir l’esperit de la tolerància i reconeixement a la diferencia; però per ser respectat has de respectar. Repeteixo, entenc els teus raonaments; i en el teu cas així ho has de fer, però de vegades la gent del carrer ho veu d’una manera diferent.
Jordi
Benvolgut Antoni,
tu també penses, com Miquel Iceta, que l'autodeterminació és una collonada i que no és aplicable a Catalunya?
Moltes gràcies
Publica un comentari a l'entrada