El meu agraïment a totes i a tots

Ja han passat uns quants dies des de la meva presentació com a candidat del PSC en les properes eleccions municipals del 27 de maig a Sant Quirze del Vallès, recordar que l’acte de presentació es va celebrar el passat divendres dia 16 de març. Aquest temps transcorregut m’ha servit principalment per dues coses, en primer lloc per tornar a expressar que és en l’exercici de la política local, en la proximitat que aquesta et dona, a on es pot aconseguir la màxima simbiosis amb els veïns i veïnes del poble. I en segon lloc, per agrair molt sincerament el magnífic escalf que els conciutadans en van donar aquest dia. També agrair la presència de persones de l’Executiva Central del nostre partit com va ser la presència del Vice-primer Secretari, el company Miquel Iceta, així com d’un gran nombre d’alcaldes, candidats i regidors de la comarca.

Del suport rebut per part dels quasi 300 assistents, voldria lògicament destacar el dels veïns i veïnes del nostre poble, i deixeu-me ser agosarat, d’aquest en trec no pròpiament una conclusió, però sí que un signe, una significació que em porta a dir que som bastantes les persones que vivim a Sant Quirze que volem que d’una vegada per totes, que això de l’Ajuntament es porti d’una altra manera, amb més seny, amb més rigor. Que volem pensar i treballar pel Sant Quirze d’avui però també pensant necessàriament amb el Sant Quirze del demà, ja ens toca, crec que hi tenim dret tots plegats.

Finalment reiterar el meu agraïment a totes i a tots per incrementar-me encara més aquesta il·lusió i, per que no dir-ho, passió, per afrontar aquest repte en el que tots i cadascun de nosaltres hi serem necessaris, per construir un Sant Quirze no només per viure si no per viure’l.

La societat 24/7

L’altre dia va caure a les meves mans una revista on llegia un article del Sr. Carlos Fresneda amb el títol “El temps no és el que era....”, article curt però ple de contingut i reflexions i he trobat adient retallar-ne algunes:

“El temps no és el que era quan no existien rellotges, i els humans ens regíem pels ritmes de la natura i per nosaltres mateixos. El temps no és el que era quan la revolució industrial, ni quan va arrancar aquesta revolució tecnològica que ens anava a regalar, deien, hores i més hores d’oci”.

“Vivim avui en dia subjugats a un temps artificial, en un món globalitzat que no descansa (la societat 24/7, actius 24 hores del dia, els 7 dies de la setmana), esperonats a totes hores per les màquines. Lluny, molt lluny queda aquell temps circular, imprecís i eteri, molt més lligat amb el nostre rellotge biològic”.

“Alguns pronostiquen que més tard o més aviat treballarem amb dos horaris: un local i un altre de global, el mateix a tot arreu i aliè a les costums i a les nits. Proliferen els cafès internet oberts les 24 hores i existiran oficines a peu de carrer que llogaran espais a treballadors que no dormen, obligats a competir “a temps real” amb els seus rivals en les antípodes”.

“En la lluita per adaptar-se al “temps tecnològic”, l’home esta perdent l’alè i està deixant enrere el sentit de la vida (Stephen Bertman)”.

“A vegades ens oblidem que el millor d’aquesta vida no costa diners i ens falta temps per gaudir-ho (Cecile Andrews)”

L’article acaba fent reflexions sobre els moviments “Slow” que ja comencen a sorgir en molts llocs del món, fins i tot amb iniciatives com les d’assenyalar un dia com “El dia dels rellotges caiguts”.

Evidentment, cal tenir en compte la societat en la que vivim, crec que també cal valorar com a eina fonamental “la cultura de l’esforç”, però també hem de trobar aquells equilibris que facin que tots plegats puguem gaudir de la vida, del nostre entorn, d’altres relacions i persones. El concepte de conciliació, tant nomenat en els últims temps, entre la vida laboral i personal és la línia de treball.

Fent poble, fent evolució

Les persones som éssers socials, som éssers que necessitem des del primer moment de la nostra vida, per sobreviure, altres elements externs, en aquest cas a altres persones, normalment els nostres pares. Per altra banda també ens constituïm com a éssers individuals, amb possibilitats de pensament, raonament i acció pròpies.

Aquesta dualitat de l’ésser humà dóna com a resultant multitud de possibles combinatòries entre la societat i l’individu, en funció de com la societat actua sobre l’individu i aquest sobre la societat. I tot això es complica encara més per conceptes bàsics com la necessitat d’alimentar-se, la seguretat, el sentiment de pertinença, etc. i altres conceptes més complexes com tots els derivats del fet cultural.

Per tant, cal fer compatible la llibertat individual amb la vida social en atenció a la cultura de la societat a on un està situat. Lògicament els llindars cal que siguin integradors, i suficientment flexibles per ser tolerants i aglutinadors.

Cal doncs que les societats busquin la socialització dels seus individus perquè aquesta pugui incorporar la riquesa de cadascun d’ells i, com a conseqüència, l’evolució de tots i cadascun dels pobles. Un poble no socialitzat és un poble sense possible evolució.

És des d’aquesta premissa que cal treballar també a Sant Quirze, treballar perquè aquelles persones que vulguin ser “socials” ho puguin ser-ho, que es sentin partícips d’una comunitat que els dóna respostes a les seves aspiracions individuals i col·lectives. I mentre caminem amb aquesta línia estarem fent poble, estarem fent evolució.

Tot caminant, pensant i gaudint

El diumenge passat vam anar, aprofitant una presència política que em van demanar, amb la meva dona i el meu fill, cap a la Costa Brava. La intenció era anar a la costa després del acte, feia un dia esplèndid i no convidava tornar a casa i com a mediterranis que som, quan sentim que deixem l’hivern enrera, tenim ganes de sentir el mar i tocar la sorra de platja. Vam decidir anar cap algun lloc i vam aterrar a Lloret per fer el camí de ronda cap a Tossa de Mar.

Vam iniciar el camí de ronda entre força gent, però a mesura que el camí s’anava enfilant, i per tant requeria més esforç, ja era molt més tranquil i les caletes que hi trobaves eren quatre contats els que hi havien. El paisatge és molt penetrant, la costa, les cales, el mar i, sobretot, l’olor dels pins combinat amb l’olor de sal de mar, és la combinació que a mi em fa sentir allò que diuen “assossegat”, tranquil. I també, me n’oblidava, les torres o xalets que s’hi veuen, sortosament encara una mica amagades entre tants pins, però els veus i et fa recordar l’època que no hi havia cap sensibilitat per les qüestions que ara englobem sota el terme de “ecològiques”, que en aquest cas són els espais naturals comuns i la seva preservació de l’apropiació privada d’ús i gaudi d’uns vers la comunitat. Heus aquí la no aplicació del creixement sostenible! Tot i que, quan comproves que pots gaudir d’un camí de ronda perfectament assentat (potser massa fins hi tot, per qui està més acostumat a anar pels camins de muntanya), t’oblides de la visió d’aquestes construccions i encara penses que hagués pogut ser pitjor.

No vam arribar fins a Tossa de Mar, en un moment el camí de ronda deixar de ser-ho per continuar per l’interior entre urbanitzacions sense interès. Ens vam aturar a la Cala Trons, una caleta petita i acollidora que convidava a fer les primeres braçades marítimes de l’any, però com que no portàvem banyador no vam passar de la típica mullada de peus.

Per dinar vam parar a Palafolls. Jo havia estiuejat uns quants anys en aquest poble quan tenia 14 anys amb els meus pares. Com sigui, passàvem unes setmanes en un hostal molt familiar del poble i en aquells moments era un lloc tranquil i fora de Barcelona per passar uns dies. Vaig recordar els carrers i vaig arribar fins a l’hostal. Avui en dia ja no funciona però sí encara el restaurant que està anunciat que serveixen plats casolans, com els que jo recordo. Però en diumenge deuen tancar i només funcionar entre setmana, o sigui que al final vam haver d’anar a un altre lloc però que també vam menjar força bé.

Però el que més en va sorprendre és l’evolució d’aquest poblet que jo recordava i que en aquests moments te 8.000 habitants, varem recórrer diferents indrets, el magnífic Centre de Música i Dansa situat al vell mig del poble, la biblioteca, el casal d’avis, l’Ateneu on i vam fer un cafè després de dinar, un magnífic complex esportiu dissenyat per Arata Isozaki, el mateix arquitecte que va fer el Palau Sant Jordi de Barcelona i després també vam veure el seu castell, el Castell de Palafolls.

Quina enveja, sana, però a la fi, enveja. Quina diferència tant abismal existeix quan en un poble ens fan les coses bé o malament. Quin salt tant magnífic a fet aquest poblet que jo recordava, quina llàstima que en altres indrets inclús amb més capacitat no l’haguem fet. Tot plegat en perjudici de tot els ciutadans. Vull que Sant Quirze del Vallès faci un salt cap al futur, ja ens toca.

Convivència i federalisme

En Xavier en fa arribar un comentari relacionat amb l’article titulat “La multiculturalitat i la tolerància” (es pot veure en l’apartat de comentaris del propi article), amb el següent plantejament:

Benvolgut Antoni,

tu també penses, com Miquel Iceta, que l'autodeterminació és una collonada i que no és aplicable a Catalunya?Moltes gràcies

En primer lloc dir-te que com a totes les persones que tenen la consideració de fer-me comentaris o de llegir les meves opinions, només puc mostrar-me agraït, i per tant aprofito per fer-ho amb tu personalment.

Em parles d’una manifestació feta pel Vice-primer Secretari del PSC, suposo que deus fer referència a alguna notícia o informació sorgida de la conferència inaugural que va fer en Miquel Iceta a l’Escola d’Hivern del PSC, feta a Tarragona el cap de setmana del 24 i 25 de febrer. Dir-te que jo hi vaig assistir i era present en aquesta conferència inaugural.

El perill de descontextualitzar frases o comentaris és que aquests no tinguin en compte la resta de consideracions fetes i és des d’aquest punt de vista que jo vull fer el meu comentari. No per “enmemdarle la plana” al Miquel que “Dios me guarde”, la seva capacitat intel·lectual, de pensament polític i loquacitat no té cap dubte i ha passat infinitat de vegades “la prueba del algodón”. Per tant, la meva intenció és simplement explicar, jo que era espectador, el que vaig entendre.

Moltes idees va posar sobre la taula en aquesta conferència inaugural, amb una idea central d’anàlisi del passat, present i futur del PSC, posant en valor que la idea que propulsa és la més representativa del pensament actual i la de més projecció de futur:

“Què vam decidir quan es va fer el PSC? Vam posar la democràcia en primer lloc, abans que res democràcia. Unitat civil a Catalunya, un sol poble, per cert, tallant d’arrels els intents de llavors i alguns els volen repetir ara, de dividir els catalans en funció del seu lloc de naixement o llengua materna; catalanisme, federalisme i justícia social.
Fixeu-vos-hi bé. Democràcia. Unitat civil. Catalanisme. Federalisme. Justícia social. Podríem afegir municipalisme i europeisme” (Paraules textuals del Miquel Iceta en la conferència)

De la conferència en cap moment es va poder desprendre una desqualificació barroera de qualsevol altre pensament polític, es digui o no autodeterminació, jo diria que al contrari, respecte a tot pensament. Però el que expressava el Miquel en aquest cas, és que no és el nostre pensament, el nostre és de Catalanisme Federalista, de convivència amb tots el pobles d’Espanya i d’Europa.

És evident que la convivència no és sempre fàcil, si ja no ho és entre parelles, més entre un conjunt de pobles, entre un conjunt de nacions. Entenc, entenem que la solució no és marxar, no és marxar de l’estat espanyol, no és marxar de la Unió Europea (que també prenen i prendran decisions que no ens afavoreixen). El que cal a la meva manera d’entendre és treballar per convèncer a tort i a dret a la vegada que defensem aferrissadament els nostres drets, la nostra personalitat i la nostra cultura en benefici de TOTS i TOTES les persones que viuen i treballen a Catalunya.