El diumenge passat vam anar, aprofitant una presència política que em van demanar, amb la meva dona i el meu fill, cap a la Costa Brava. La intenció era anar a la costa després del acte, feia un dia esplèndid i no convidava tornar a casa i com a mediterranis que som, quan sentim que deixem l’hivern enrera, tenim ganes de sentir el mar i tocar la sorra de platja. Vam decidir anar cap algun lloc i vam aterrar a Lloret per fer el camí de ronda cap a Tossa de Mar.
Vam iniciar el camí de ronda entre força gent, però a mesura que el camí s’anava enfilant, i per tant requeria més esforç, ja era molt més tranquil i les caletes que hi trobaves eren quatre contats els que hi havien. El paisatge és molt penetrant, la costa, les cales, el mar i, sobretot, l’olor dels pins combinat amb l’olor de sal de mar, és la combinació que a mi em fa sentir allò que diuen “assossegat”, tranquil. I també, me n’oblidava, les torres o xalets que s’hi veuen, sortosament encara una mica amagades entre tants pins, però els veus i et fa recordar l’època que no hi havia cap sensibilitat per les qüestions que ara englobem sota el terme de “ecològiques”, que en aquest cas són els espais naturals comuns i la seva preservació de l’apropiació privada d’ús i gaudi d’uns vers la comunitat. Heus aquí la no aplicació del creixement sostenible! Tot i que, quan comproves que pots gaudir d’un camí de ronda perfectament assentat (potser massa fins hi tot, per qui està més acostumat a anar pels camins de muntanya), t’oblides de la visió d’aquestes construccions i encara penses que hagués pogut ser pitjor.
No vam arribar fins a Tossa de Mar, en un moment el camí de ronda deixar de ser-ho per continuar per l’interior entre urbanitzacions sense interès. Ens vam aturar a la Cala Trons, una caleta petita i acollidora que convidava a fer les primeres braçades marítimes de l’any, però com que no portàvem banyador no vam passar de la típica mullada de peus.
Per dinar vam parar a Palafolls. Jo havia estiuejat uns quants anys en aquest poble quan tenia 14 anys amb els meus pares. Com sigui, passàvem unes setmanes en un hostal molt familiar del poble i en aquells moments era un lloc tranquil i fora de Barcelona per passar uns dies. Vaig recordar els carrers i vaig arribar fins a l’hostal. Avui en dia ja no funciona però sí encara el restaurant que està anunciat que serveixen plats casolans, com els que jo recordo. Però en diumenge deuen tancar i només funcionar entre setmana, o sigui que al final vam haver d’anar a un altre lloc però que també vam menjar força bé.
Però el que més en va sorprendre és l’evolució d’aquest poblet que jo recordava i que en aquests moments te 8.000 habitants, varem recórrer diferents indrets, el magnífic Centre de Música i Dansa situat al vell mig del poble, la biblioteca, el casal d’avis, l’Ateneu on i vam fer un cafè després de dinar, un magnífic complex esportiu dissenyat per Arata Isozaki, el mateix arquitecte que va fer el Palau Sant Jordi de Barcelona i després també vam veure el seu castell, el Castell de Palafolls.
Quina enveja, sana, però a la fi, enveja. Quina diferència tant abismal existeix quan en un poble ens fan les coses bé o malament. Quin salt tant magnífic a fet aquest poblet que jo recordava, quina llàstima que en altres indrets inclús amb més capacitat no l’haguem fet. Tot plegat en perjudici de tot els ciutadans. Vull que Sant Quirze del Vallès faci un salt cap al futur, ja ens toca.
Vam iniciar el camí de ronda entre força gent, però a mesura que el camí s’anava enfilant, i per tant requeria més esforç, ja era molt més tranquil i les caletes que hi trobaves eren quatre contats els que hi havien. El paisatge és molt penetrant, la costa, les cales, el mar i, sobretot, l’olor dels pins combinat amb l’olor de sal de mar, és la combinació que a mi em fa sentir allò que diuen “assossegat”, tranquil. I també, me n’oblidava, les torres o xalets que s’hi veuen, sortosament encara una mica amagades entre tants pins, però els veus i et fa recordar l’època que no hi havia cap sensibilitat per les qüestions que ara englobem sota el terme de “ecològiques”, que en aquest cas són els espais naturals comuns i la seva preservació de l’apropiació privada d’ús i gaudi d’uns vers la comunitat. Heus aquí la no aplicació del creixement sostenible! Tot i que, quan comproves que pots gaudir d’un camí de ronda perfectament assentat (potser massa fins hi tot, per qui està més acostumat a anar pels camins de muntanya), t’oblides de la visió d’aquestes construccions i encara penses que hagués pogut ser pitjor.
No vam arribar fins a Tossa de Mar, en un moment el camí de ronda deixar de ser-ho per continuar per l’interior entre urbanitzacions sense interès. Ens vam aturar a la Cala Trons, una caleta petita i acollidora que convidava a fer les primeres braçades marítimes de l’any, però com que no portàvem banyador no vam passar de la típica mullada de peus.
Per dinar vam parar a Palafolls. Jo havia estiuejat uns quants anys en aquest poble quan tenia 14 anys amb els meus pares. Com sigui, passàvem unes setmanes en un hostal molt familiar del poble i en aquells moments era un lloc tranquil i fora de Barcelona per passar uns dies. Vaig recordar els carrers i vaig arribar fins a l’hostal. Avui en dia ja no funciona però sí encara el restaurant que està anunciat que serveixen plats casolans, com els que jo recordo. Però en diumenge deuen tancar i només funcionar entre setmana, o sigui que al final vam haver d’anar a un altre lloc però que també vam menjar força bé.
Però el que més en va sorprendre és l’evolució d’aquest poblet que jo recordava i que en aquests moments te 8.000 habitants, varem recórrer diferents indrets, el magnífic Centre de Música i Dansa situat al vell mig del poble, la biblioteca, el casal d’avis, l’Ateneu on i vam fer un cafè després de dinar, un magnífic complex esportiu dissenyat per Arata Isozaki, el mateix arquitecte que va fer el Palau Sant Jordi de Barcelona i després també vam veure el seu castell, el Castell de Palafolls.
Quina enveja, sana, però a la fi, enveja. Quina diferència tant abismal existeix quan en un poble ens fan les coses bé o malament. Quin salt tant magnífic a fet aquest poblet que jo recordava, quina llàstima que en altres indrets inclús amb més capacitat no l’haguem fet. Tot plegat en perjudici de tot els ciutadans. Vull que Sant Quirze del Vallès faci un salt cap al futur, ja ens toca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada