La multiculturalitat i la tolerància

Fa pocs dies vaig assistir, en un poble no massa lluny de Barcelona, a un casament diferent dels que havia anat fins llavors. Tot i que el motiu era la celebració d’un casament de seguida va traspassar la formalitat d’aquest acte, tret del moment de la lectura obligada pel jutge dels articles preceptius, i va acabar sent una trobada festiva de diferents tipus de gent amb origen divers i maneres de fer, i fins hi tot, cultures diferents.

Les nacionalitats anaven des de catalans, la núvia ho era, italians, francesos, holandesos, alemanys, argentins, marroquins i israelians, alguns d’ells d’origen rus, com el nuvi.

La diversitat estava servida. Una vegada el jutge va fer la seva declaració, no sense haver posat una mica d’ordre abans de començar l’acte entre tanta efusivitat multicultural, hi va haver un esclat de gresca i festa que no va poder contenir-se a la sortida del jutge, que va desaparèixer ràpidament (ja ens havia advertit que volia anar a dinar a casa seva a l’hora i tot plegat s’havia endarrerit una mica).

Als jardins de davant de l’edifici a on s’havia celebrat, un casal gòtic del segle XV, es va improvisar la gresca entre cava rosat i unes pastetes salades que anaven servint els familiars, mentre uns músics romanesos tocaven temes festius i tots els que estàvem allí plegats, ballàvem i rèiem, encerclant als nuvis o fent corrioles entre els arbres del jardí en un dia esplèndid i assolellat.

Tant era si parlàvem amb anglès, francès, italià, català, hebreu..... el moment d’entusiasme per l’encontre ultrapassava les formes de qualsevol llenguatge, això sí, el llenguatge de la música, universal com sempre, ens feia sentir propers els uns als altres i en unió en aquella celebració per uns amics comuns.

La reflexió està servida, aquest és el mon a que estem abocats, divers, complexa. Cal que cada poble defensi les seves arrels, cultures i tradicions, però a la vegada també cal que tots plegats ens embolcallem amb l’esperit de la tolerància i reconeixement de la diferència. Si tots som capaços de fer-ho sorgirà el respecte i per tant la suma de valors que és molt superior al resultat que sobte de tots el valors per separat.

Les eleccions, l’abstenció i “les municipals”

El passat cap de setmana es van fer les votacions del referèndum de l’Estatut d’Andalusia, tot i el resultat favorable, ja una dada que realment ens ha deixat a tots una mica sobtats i és que la participació va ser d’un 36% del cens d’electors. Sense treure cap tipus de legitimitat al resultat en pro de l’Estatut, la dada és preocupant.

Crec que tots hem de reflexionar respecte als índex de participació en la vida democràtica; sí, es tracta d’això, de la participació en la vida democràtica d’un país. La democràcia es sustenta en el ciutadà, en la participació activa del ciutadà per escollir el seus representants (democràcia representativa) i en la participació social entre eleccions (democràcia participativa). Si aquesta participació falla, sobretot en l’àmbit que està més regulat, que és en l’elecció del càrrecs, comença a fallar la democràcia, o millor dit, la democràcia s’enfebleix.

Culpables, tots, el polítics pot ser perquè cal que s’apropin més a les demandes concretes i reals del ciutadà, que aquest sigui escoltat de manera més directa. Però també pot ser que el ciutadà caigui en la temptació de refugiar-se en aquest individualisme que caracteritza masses vegades la nostra societat. I si malauradament es donen les dues circumstàncies negatives alhora, és quan la distància entre uns i altres es converteix en insalvable. Per tant, cal que tots plegats hi pensem, ens hi juguem el nostre futur i el dels nostres fills. Una democràcia dèbil permet l’entrada a la vida política de postures extremes, donada l’abstenció de la majoria.

“Les municipals” és aquella expressió que s’utilitza normalment per referir-nos a les eleccions municipals, en aquest cas molt properes, el 27 de maig del 2007. A Sant Quirze es dóna una paradoxa, encara que no només al nostre poble, a “les municipals” el resultat de l’abstenció és molt superior que el de les autonòmiques i el de les estatals. Parlo de paradoxa perquè és precisament des de l’acció municipal a on es generen molta part del serveis que “ens tocaran la pell”, com la neteja, el manteniment de la via pública, el transport, els serveis esportius, culturals, socials, la gestió urbanística, la creació d’espais i racons per l’esbarjo, la política de joventut, etc. Cal desfer la paradoxa, cal i és necessària la implicació de tots el veïns i veïnes en triar l’opció política que gestionarà durant 4 anys la vida del nostre municipi. Tots plegats, en primer lloc, som ciutadans i cal que tots ens impliquen per tenir un Sant Quirze millor.

La gent gran

La gent gran, la de la tercera edat, la gent de l’edat d’or, els “vells”, els jubilats, els iaios i les iaies; són masses denominacions per referir-nos genèricament a les persones que tenen més de 65 anys i que ja no estant, per tant, en edat “productiva”. Molts noms per nomenar una mateixa idea. A mi, particularment, m’agrada dir gent gran o iaios/iaies, crec que el demés és voler adornar una cosa que no cal adornar, és una realitat, i no és una realitat negativa, i per tant, no cal amagar-la, el que cal és considerar-la.

Escric aquesta reflexió al voltant d’un fet que em va succeir el cap de setmana passat quan vaig portar el meu menut de quasi 9 anys al cinema a veure una d’aquestes pel·lícules més aviat dirigides als infants, “Una noche en el museo”, per cert, si no teniu l’obligació dels petits crec que us la podeu estalviar. Doncs bé, al finalitzar i trobant-nos encara en els passadissos de la sala i mentre estaven sortint el títols de crèdit també s’hi podien veure 3 iaios que eren uns dels co-protagonistes del film. En aquest moment vaig sentir el comentari d’una nena d’uns 7 anys, acompanyada per la que semblava ser la seva mare, que deia en to absolutament despectiu: “Has vist mare el que estant fent aquests “viejos””. No vaig poder fer un altre cosa que mirar al meu fill per veure si havia sentit el comentari, com sempre estava despistat, aquesta vegada me’n vaig alegrar. Sincerament, no és possible que passin aquestes coses, això reflexa que alguna cosa no estem fen bé.

Crec que jo sóc d’aquells afortunats, i així ho sento, que he estat educat pels meus pares en el màxim respecte envers la gent gran. Aquesta gent que segur que ha fet coses bones, regulars i en algun cas alguna de no tant bona, però tots hi passarem, i, per tant, encara que sigui partint d’una reflexió egoista, cal arribar-ne a una de raonable, de sentit comú, d’humanitat. La vida en la que estem immersos en definitiva és un cicle vital que va del naixement a la mort, el que no té cap sentit és que en aquests temps contemporanis menystinguem la vellesa, repeteixo, no té cap sentit que valorem aquesta etapa de la vida de forma negativa. A l’igual que l’etapa de l’infància i l’adolescència, la vellesa també, per altres motius, requereix atenció preferencial. No és condemnable estar fora del present i del futur de l’etapa productiva. Cal que tots plegats en prenguem consciència, que eduquem als nostres menuts amb aquests valors i sobre tot, que els poders públics facin actuacions perquè aquesta etapa de la vida es pugui viure amb dignitat.

Visions de la política local

En l’administració local, els Ajuntaments són la representació política dels ciutadans d’un municipi i que es constitueixen per gestionar els afers públics d’una determinada demarcació territorial. Per tant, estem parlant de demarcació, de límits, que lògicament en funció de cada municipi, de la seva grandària, en tindrà uns o altres. En definitiva, estem parlant de proximitat d’uns ciutadans envers als altres.

Fer política dins l’administració local, en els Ajuntaments, comporta aquesta proximitat. Alguns expressen que és fer “política de trinxera”, jo prefereixo definir-la com a “política apassionada”, necessàriament apassionada, si no existeix aquest component no és possible dur-la a terme. Cal assumir que és una acció voluntària de cada persona posar-se o no posar-se en aquest món, i que si hi ets, representes no només al teu partit sinó també a la teva població, de la que a demés també n’acostumes (crec que seria obligat) ser-ne ciutadà i, per tant, veí o veïna. Tot això dóna com a resultant que has de ser polític les 24h. del dia dels 365 dies de l’any i per això cal passió i il·lusió.

Dit així, algú pot pensar que ho estic descrivint com un sacrifici, res més lluny de la meva intenció. Crec que és un privilegi poder fer política en l’administració local, amb els teus veïns i per als teus veïns. La immediatesa farà que les teves actuacions i decisions es puguin construir de forma conjunta i tinguin un resultat més o menys immediat o, com a mínim, amb una opinió immediata, sobre la qual es podrà anar modelant la societat que volem entre tots plegats. Aquesta descripció no és tant fàcil de traspassar a la política catalana o estatal, els ciutadans queden més lluny, i això ho fa més complexa.

Una altre manera de contemplar l’exercici de la política local a Sant Quirze del Vallès o en altres poblacions, pot ser vista en relació a les seves funcions, les de gestió política i les de gestió de serveis. En el municipi pren molta importància la gestió de serveis, això no vol dir que no existeixi, o no hagi d’existir, la gestió política, en absolut. El que cal és situar realment les funcions que cal realitzar en el seu punt just. A la meva manera d’entendre, la gestió política ha de ser el motor, el cor i, per tant, l’essència de la gestió dels serveis; es qui la d’impulsar. La gestió de serveis és peça fonamental de les accions que cal que porti a terme un Ajuntament en qüestions tant diverses com la via pública, l’urbanisme, el mediambient, la cultura, l’esport, els serveis socials, el manteniment, el transport, etc., per tant cal pensar, planificar i estructurar des de la política municipal en aquesta línia. Cal tenir intenció, voluntat i acció, no podem vendre fum, la millor manera perquè els polítics recuperem credibilitat, és fent política local amb seny, rigor i honestedat.

El valor dels valors en la nostra societat contemporànea

Fa pocs dies en una tertúlia d’amics en la qual jo era l’únic polític, ho dic per situar el tema, parlàvem sobre els valors imperants en el nostre món en aquests moments, i sense voler actuar com a notari de la conversa, sí que vull recollir una miqueta el sentiment final de “quasi” tots els allí presents.

Els valors, com la mateixa societat, són adaptables i canviants, a la vegada que normalment també veuen de la seva pròpia història, per tant, cada societat, en el moment en què viu en generarà de propis, conscients o inconscients, es vulgui o no es vulgui.

Situats en aquest punt, ens fem les següents preguntes: Cal tenir una actitud proactiva o passiva del resultat que obtenim? o dit d’un altre manera, cal incidir en aquells aspectes “negatius” per regenerar-los o neutralitzar-los? És aquí on s’enceta la gran discussió. Existeixen corrents ideològics, polítics, en els que els seus postulats proclamen el “deixar fruir” o d’altres que poden ser totalment intervencionistes.

Per suposat que aquesta no és una discussió nova, és molt antiga i per posar un punt d’inici ens podem remuntar a Plató, Aristòteles, passant per Descartes, Rosseau, o les teories socialistes, liberals, conservadores o les denominades neo, tant de moda malauradament avui en dia, totes elles fan propostes en aquest sentit, el seu pensament genera valors, uns determinats valors.

És per tot això, per aquesta vivència i interrelació de la multiplicitat de valors existents en l’actualitat, i segur que en un futur més, que cal generar una actitud proactiva, cal novament retrobar i dignificar el concepte de pensar, no tan sols en un mateix, sinó com a individu social, en definitiva cal restituir el mot de la política. Cal estar, per tant, més polititzats en el sentit noble del seu significat.

Als pensadors, als intel·lectuals en general, als polítics, en definitiva a les persones no ens ha de fer vergonya reivindicar els valors. No podem deixar en mans exclusivament, i ho dic com un eufemisme, d’empreses comercials com Amena que vengui els seus productes proclamant a tort i a dret que representen “la llibertat”.

Evidentment, és una reflexió quasi inacabable però entenia que era bo plasmar la conversa mantinguda, si més no, per tot això, per aportar possibles punts de reflexió i que no, evidentment, de solució. Ara bé, tampoc ens quedem penjats de les branques de la reflexió, més o menys filosòfica, és evident que cal afrontar el dia a dia, l’acció quotidiana amb claredat i feta amb eficàcia i, si pot ser amb eficiència, però al meu entendre emparada en els valors d’acció comuna i a la vegada de la llibertat individual.

Permeteu-me un últim afegitó. Tenia l’article fet i és produeix la notícia de la recusació d’un membre del tribunal constitucional. Doncs be, reivindico més que mai la necessitat que siguem proactius envers al valors socials i de convivència, si no sempre en trobarem d’altres, que per el mitjà que sigui, intentaran imposar els seus.

El món que vivim, el món que volem deixar.

El passat dijous va succeir un fet simbòlic que el considero, encara que sigui simbòlic, d’una gran importància, l’apagada de llums com a presa de consciència de molta gent davant la situació ja no del medi ambient, sinó del nostre planeta.

Algú pot considerar que la caiguda del 3,3% del consum elèctric que es va produir és molt minsa, potser sí, però segons algunes informacions representa el consum que es fa en el barcelonès durant un mes, per tant, crec que és prou significatiu.

Però bé, crec que el més important és el posicionament que moltes persones van tenint davant a una realitat contundent, la que l’acció de l’home a la terra està alterant de forma molt important les condicions mediambientals. Les informacions científiques, la comprovació directa de les alteracions (quin hivern estem passant a casa nostra), la incidència directa de les entitats ecologistes, alguns documentals i reportatges, tot plegat fa que cada vegada més prenguem aquesta consciència de la realitat concreta.

També, el recent informe presentat a l’ONU fa palès, entre d’altres situacions, la possible pujada de les aigües per l’efecte del desglaçament dels pols, causat per la pujada de temperatures. Aquesta circumstància donaria com a resultat un increment, pel cap baix, de 58 cm de l’aigua del mar. Que suposaria això? per exemple, la desaparició de Bangladesh.

No s’ha de fer alarmisme, però sí que cal assumir com a pròpia aquesta realitat i que cadascú de nosaltres generi, en relació a les seves possibilitats, accions que puguin contribuir a propagar aquesta consciència que faci que els ciutadans i estats del món es posin, ens posem, a treballar per conservar el nostre medi, el nostre planeta.

Sí que és veritat que podem dir que el ciutadà individual poc pot fer en relació a aquest fenomen tant globalitzat, però alhora hem de reconèixer que a casa nostra, sí que podem generar comportaments d’estalvi energètic, de reciclatge, de respecte a la natura, etc. Tots en som, d’una manera o d'una altra, corresponsables del futur que volem.

El problema de l'habitatge

Normalment, sempre que em desplaço amb cotxe sintonitzo la ràdio per escoltar el que en denominem “les notícies” i avui també ha estat un d’aquests dies. Una d’elles feia incidència a una temàtica realment preocupant des de molts punts de vista en el nostre país com és l’habitatge. La veritat és que després d’escoltar-la m’han vingut al cap moltes consideracions al voltant d’aquesta i que moltes vegades són contradictòries. Sense voler fer una prelació de major importància a menor, ni ser exhaustiu sinó simplement per expressar-ho a mode de “pluja d’idees” vull dir algunes de les coses que m’han passat pel cap:

- L’habitatge és per a moltes persones i, sobre tot pels joves, un dret inaccessible.
- L’habitatge és un dret reconegut per la mateixa Constitució.
- Quasi el 45% dels ingressos de les famílies es destinen al pagament de la hipoteca.
- Ja s’estan fen ofertes hipotecàries en les que seran els fills els que heretin la hipoteca.
- Les hipoteques pugen, però encara continuen pujant d’import els pisos.
- Diuen que en tot l’estat existeixen 3 milions de pisos buits.
- La construcció és un dels nostres motors econòmics.
- No existeix un mercat d’habitatge de lloguer prou significatiu.
- El sòl cada vegada és més escàs i, per tant, més car.
- És obligat fer compatible l’habitatge amb la preservació del medi natural.
- L’habitatge durant molt temps s’ha convertit en un refugi inversor.

Segur que podríem afegir més conceptes al voltant d’aquesta temàtica, com alguns dirien, dóna per molt! Però crec que ja només amb aquests elements de reflexió, tot i la complexitat del fenomen i des del prisma de l’acció local (dels Ajuntaments) ja es poden apuntar algunes línies d’actuació que cal portar a terme amb coordinació amb els governs de Catalunya i d’Espanya:

- Cal tenir bosses de sòl públic.
- Cal generar mercat significatiu d’habitatges de lloguer perquè aquests siguin assequibles.
- Cal dotar als ajuntaments d’un finançament suficient.
- Cal incentivar la posada en el mercat dels habitatges desocupades.
- Cal construir habitatge públic dirigit als col·lectius més sensibles.

Tot i així, cal concloure que no és una problemàtica fàcil de resoldre donades les dinàmiques existents en el mercat des de fa molts anys, i ja se sap la dita: “costa més desaprendre que aprendre”, però de totes maneres les administracions tenen la obligació de posar-hi tota la imaginació, normativa i recursos suficients per generar aquest canvi paulatí. Per més arestes que tingui la qüestió, cal poder garantir raonablement un dret fonamental de les persones.